I aquest, és un aniversari especial per molts motius però el que ara ja marca un abans i un després és que des d’avui ja no sóc militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Sí, he arribat al topall per edat però intentaré que allò que he aprés, que he compartit, els motius que m’han empès … l’esperit d’una militància… tot, em segueixi acompanyant com el dia que em va animar a omplir una butlleta al carrer regomir.
Quan vaig entrar a formar part de l’organització, veia molt lluny aquest moment! gairebé impossible! Havien de passar i ploure moltes acampades entremig.
Tinc la sort que a casa m’han remogut des de ben petita l’esperit inquiet d’aquells que mirem el nostre entorn i no ens satisfà, el mirem i el trobem injust, el mirem i sabem que avui encara no té els mateixos drets mirar-lo amb ulls de dona o d’home, amb ulls d’estat o de poble, amb ulls de nord o de sud,… el mirem i sabem que estem ben lluny de la igualtat d’oportunitats, de la ciutadania plena que decideix sobiranament el seu futur, que s’organitza d’una altra manera, que estima i respecta el seu entorn… però també he tingut la gran sort que m’han inculcat que cadascú de nosaltres formem part d’aquest nostre entorn, col•lectiu, comunitari, i que quan el que veus no t’agrada pots canviar-ho sumant la teva força a altres forces, a altres mans. Va ser entre les JERC, amb les companyes i companys que en formem part, on jo he trobat l’espai i l’eina de formació, de reflexió, i d’acció que posa granets de sorra en la direcció que ens ha de portar cap aquest món que somiem i que estem convençuts que és possible!
I després d’aquests anys, només puc dir gràcies, gràcies i Gràcies! Tant a nivell personal com polític han estat uns anys d’uns aprenentatges accelerats increïbles! D’una intensitat feliç! Anys que he compartit amb persones amb qui la complicitat ha anat més enllà de compartir un projecte. I és que hem compartit molt més! A totes i a tots vosaltres, gràcies!
Crec sincerament que la política és la millor eina que tenim, encara avui, per transformar la realitat que no ens agrada. I la política, per sort, no es fa només als partits. Hi ha molta gent que cada dia des d’una ong, un esplai, des del voluntariat, apostant per un consum responsable… feu política i des de molts àmbits treballeu per millorar el nostre entorn.
Penso que a totes i a tots ens uneix un mateix objectiu, la justícia social i la llibertat. I no només a casa nostra, sinó que apostem clarament per construir un altre món. I crec que en això que ens uneix està ara mateix el repte i l’oportunitat. Alguna cosa està bullint… però penso que només si sabem col•laborar, compartir, participar en la transformació social des de la necessària transformació individual, fer xarxa entre persones, entre mirades, entre mans i hores de feina… doncs això, sumar esforços, podrem trencar les barreres dels que avui decideixen per totes i tots nosaltres. Està més que comprovat, sumant multipliques objectius.
Avui més que mai, l’hem de seguir empenyent… i amb força! Cadascú des de l’espai que el faci sentir més còmode i útil, però creient que som necessàries totes i tots, que ens cal organitzar-nos, participar, informar-nos, cooperar, consensuar… estem en un moment de canvi però només nosaltres, només les persones –i totes!-, podem decidir la direcció. I això ha de ser llibertat!
Avui tanco una etapa, però les meves mans, com tantes i tantes altres continuen, i la lluita continua i fins a la victòria!
Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat.
Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans.
El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament. (Maria Mercè Marçal)
Avui aprofito per fer ressò de la bona feina que tira endavant l’organització Energy Control. Com sabeu, són un col·lectiu de persones que, consumidores o no, es senten preocupades per l’ús de les drogues que es dóna en espais de festa i en la societat en general. Desenvolupen estratègies de gestió dels plaers i dels riscos, oferint informació, assessorament i formació sobre drogues amb l’objectiu de disminuir els riscos del seu consum.
I una de les últimes campanyes que estan impulsant és la que porta per títol “Apadrina el nostre cogollo” organitzant una recollida de microdonacions que té com a objectiu obrir un nou servei d’analisi de cànnabis gratuït i anònim a totes les nostres delegacions (Barcelona, Madrid, Andalusia i Balears).
Necessiten 30.000 € per a comprar el material, posar la tècnica a punt i comptar amb un equip humà que analitzarà les mostres de cànnabis i oferirà informació personalitzada de la qualitat, adulterants, quantitat i tipus de cannabioides, tot això perquè es puguin reduir els riscos associats al consum i gaudir dels plaers.
A partir d’una microdonació de 2 € pots ser padrí o padrina d’aquest cogollo.
Perquè siguis l’amo i la mestressa dels teus plaers i dels teus riscos!
S’acaben els dies de vacances de Nadal i tenim les bateries carregades per tornar a posar en marxa la maquinària. Dies en què hem pogut comprovar allò que dèiem, que els canvis no tenen per què ser a millor… i alhora, n’hi ha d’altres (de canvis) molt necessaris, que encara estem lluny d’aconseguir. Dies en què se’ns menja el consum i els excessos sense recordar que a moltes parts del món i fins i tot a prop nostre, hi ha persones que no tenen dret a viure el Nadal… i que aquests bons desitjos que podem fer-nos amb la panxa plena cal que els traslladem a accions concretes si volem un món just i lliure.
Però avui aterrem a casa, perquè per transformar la realitat que no ens agrada cal que començar-ho a fer des del nostre entorn més immediat. I, entre neules i torrons, la nostra realitat ja ha començat la metamorfosi que, enlloc de prendre una forma nova, fa olor d’antic i de ranci. Posem-hi exemples.
La societat que m’imagino està conformada per una ciutadania de ple dret, que dóna drets a les diferències però que elimina les desigualtats, que exerceix la seva funció d’agents polítics, que participa, que reclama, que pren les seves pròpies decisions amb informació però amb totes les llibertats, que s’organitza, que lluita, amb consciència i solidaritat comunitària. M’imagino un país lliure de persones lliures. I des de la meva perspectiva, les institucions públiques cal que fomentin i garanteixin que anem prenent, com a col·lectiu, aquest camí. Doncs bé, el canvi de nomenclatura que han pres alguns dels departaments del nou govern no ens pot semblar una qüestió menor. Ens podrien dir que el nom no fa la cosa i sí, concedirem aquests 100 primers dies de gràcia i els que facin falta i els seguirem ben atents, perquè fent-me meva la cita de W. Mirregan, Estimo tot el que existeix i per això, no deixo de jutjar-ho i no per això deixo de lluitar-hi. Ara, és evident que no s’entén el mateix quan es necessita canviar el concepte Acció Social i Ciutadania pel de Benestar i Família (a quin tipus de família es refereix, serà una de les primeres preguntes express que haurem de fer-nos); tampoc s’entén el mateix, quan en comptes de defensar la igualtat d’oportunitats es parla d’ajudes. Com no és gratuït que enlloc de Departament d’Educació en diguem una altra vegada Departament d’Ensenyament o, un dels que em fa més mala espina… dels passos que s’havien iniciat per promoure una Salut integral que engloba una comunió d’interrelacions entre satisfacció personal, plaers, responsabilitat, autonomia, llibertat –individual i col·lectiva-, i benestar, àmbits que requereixen respostes públiques diverses i amb mirades més obertes, tornarem a parlar de Sanitat que per si fos poc canvi, sembla que va de la maneta del co-pagament…
D’entrada, són les primeres accions d’un govern amb qui comparteixo poc el país que m’imagino. Però sí, és el govern de la Generalitat de Catalunya i, per tant, és el meu govern. Suposo que com a catalana m’hi hauria de poder sentir representada però això és ben difícil quan comencen fent un dibuix que no m’agrada i quan, de les 12 persones que conformen el nou executiu –el dels millors…!- només 3 són dones.
Aquests últims anys el Govern de la Generalitat ha iniciat accions que suposaven un salt endavant important per transformar i millorar la situació de les dones a Catalunya. Una bona mostra en seria l’avenç legislatiu que es va produir en aprovar per unanimitat la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Però l’eficàcia d’aquestes actuacions va directament relacionada amb el grau de compromís polític i pressupostari; la realitat continua evidenciant la persistència de desigualtats i desavantatges entre la situació de les dones i els homes en molts àmbits, fet que encara limita les possibilitats de desenvolupament de les dones o que impedeix que puguem gaudir equitativament dels recursos públics o d’altres beneficis de la nostra societat.
Doncs bé, d’entrada siguem molt conscients del que representa la imatge de només tres Conselleres d’aquest nou govern. Però això no és tot i desgraciadament podem entrar més en el detall que ens deixa veure la voluntat política que empeny aquesta fotografia. I és que avui, els diaris es fan ressò de la iniciativa del Departament d’Interior que ha decidit suprimir el programa contra la violència masclista. Un programa que tenia com a mandat definir l’estratègia comuna en la lluita contra aquest flagell, que va aconseguir que totes les comissaries dels Mossos tinguessin una unitat d’atenció a la víctima i que, a més, va donar formació a 5.200 mossos, policies locals i aspirants. Primers passos que s’entenien com un inici per eradicar aquesta xacra i no pas, com una estació final. Encara menys si tenim en compte que, gràcies al mateix programa, es posava en marxa la primera macroenquesta de la Conselleria d’Interior sobre la violència masclista, on un sondeig telefònic realitzat a 14.000 dones i 1.500 homes va oferir una dada alarmant: una de cada quatre dones catalanes ha estat agredida en algun moment de la seva vida.
L’any 2010 la violència masclista ha acabat amb la vida de 18 dones als Països Catalans. Any rere any seguim veient com aquesta greu vulneració dels drets humans que ataca de manera salvatge les dones i destrossa les seves vides, la de les seves famílies i comunitats, suposa un impediment per al ple desenvolupament econòmic, polític, social i cultural de les persones i les societats.
Si malgrat els esforços i la voluntat política que els empenyien, cada any seguim veient determinats comportaments i pràctiques intolerables que atempten contra els drets de les dones i reflecteixen la profunditat amb que està arrelat el model social patriarcal, no podem tolerarque es facin passos enrere en elscanvis profunds que requereix l’estructura social del nostre país perquè les dones puguem viure lliurement, en igualtat i sense por.
Estic convençuda que el nou Conseller d’Interior és ben conscient dels perills d’invisibilitzar les polítiques de dones així com de la falsa universalitat i neutralitat de les polítiques si no es té en compte la nostra perspectiva. Estiguem atentes a tots els canvis i al que s’hi amaga darrere. I que no ens enganyin, estem parlant de poder i és per això que l’equitat de gènere és tan complicada d’assolir i la seva lluita genera tantes resistències. Sr. Puig, tingui sempre en compte que el sistema patriarcal és una maquinària extraordinàriament perversa, que funciona amb una perfecció i un sincronisme dignes d’enveja; qualsevol de les xacres que perjudiquen les dones –violència de gènere, distribució injusta de la riquesa, poca presència pública, inexistent capacitat per decidir respecte a qüestions que ens afecten exclusivament…- li són imputables.
Ni un pas enrere, volem un país lliure, de dones lliures i sense por.
Actualment, la infecció pel VIH afecta prop de 33.000 persones a Catalunya i continua sent un problema de salut pública prioritari després de l’impacte social, demogràfic, sanitari i econòmic que ha suposat aquesta malaltia en el nostre entorn.
A partir de l’any 1996, coincidint amb la introducció de pautes de tractament antiretroviral de gran activitat (TARGA), la incidència de casos de sida a Catalunya va començar a disminuir i aquest descens es manté actualment. D’aquesta manera, l’any 2000 s’havia produït una disminució del 67% respecte als casos diagnosticats l’any 1995. Les diferents poblacions afectades per la infecció del VIH no s’han beneficiat de la mateixa manera de les successives teràpies. Així, el nombre de casos de sida entre les persones que van adquirir la infecció per relacions heterosexuals sense protecció ha disminuït en menor proporció en relació amb els infectats pel consum de drogues per via parenteral.
En el mateix sentit, la mortalitat causada per la sida a Catalunya, que havia augmentat progressivament des de l’inici de l’epidèmia fins a l’any 1995, a partir de l’any 1996 va començar un descens progressiu, i el 1998 va deixar de ser la primera causa de mort entre els joves de 20 a 39 anys. Però això, no ens pot fer baixar la guàrdia!
Els resultats procedents del sistema d’informació de nous diagnòstics d’infecció pel VIH indiquen que la via de transmissió sexual és el principal mecanisme d’infecció pel VIH1,2.
Pel que fa a la via de transmissió sexual, que és la que percentualment s’ha incrementat més en els darrers anys, la reducció de la propagació del VIH demana la utilització correcta dels preservatius, que es confirma com una mesura eficaç per prevenir la infecció en homes i dones. Sense l’accés als preservatius i la seva utilització, altres estratègies preventives –com la comunicació sobre els canvis de comportament, l’educació sobre salut sexual i salut reproductiva a les escoles i les campanyes de planificació familiar– perden gran part de la seva eficàcia potencial.
Finalment, entre les estratègies que cal preveure amb criteris d’efectivitat destaquen l’educació entre iguals, la participació de mediadors en els programes, el treball d’apropament, l’enfocament específic de gènere i l’ús dels mitjans de comunicació.
La prevenció i lluita contra el VIH és encara prioritari i s’ha demostrat una i mil vegades que la prevenció és l’eina més eficaç que tenim per combatre’l. Sense oblidar que cal seguir fomentant el canvi cultural necessari per plantar cara des de tots els àmbits i rebutjar la discriminació i estigmatització que no podem deixar en silenci.
Encara hi ha molt per fer a nivell de prevenció, diagnòstic i tractament i cal posar tots els esforços possibles perquè algun dia la SIDA sigui història.
Arribats a l’últim dia de campanya, és difícil escriure el que voldria dir-vos a cada un de vosaltres amb els ulls brillants d’il·lusió. Els que em coneixeu sabeu que visc amb passió la política i el dia de les eleccions, perquè crec sincerament que la política és la millor eina que tenim encara avui per transformar la realitat que no ens agrada. I la política, sortosament, no la fem només els partits. Hi ha molta gent, valents i valentes, que cada dia, des d’una ONG, un esplai, des del voluntariat, apostant per un consum responsable… i des de molts àmbits, feu política i treballeu per millorar el nostre entorn.
Penso que a totes i a tots ens uneix un mateix objectiu, la justícia social i la llibertat. I no només a casa nostra, sinó que apostem per construir un altre món que sabem possible!
Estem en un moment de crisi i en aquesta campanya se n’ha parlat molt. D’entrada, en una crisi política que suposa que una colla de jutges dictaminin i modifiquin una decisió que va prendre democràticament tot un poble. Sóc independentista i ja us deveu imaginar que a mi l’estatut em feia poca gràcia… nosaltres treballem per aconseguir una constitució catalana, somiem amb la República Catalana, així que tot plegat se’ns quedava curt. Segur que com a moltes i molts de vosaltres. Però també és veritat que hi havia catalanes i catalans que encara confiaven en què podia existir un altre encaix dins d’Espanya. Doncs bé, no només ha quedat demostrat que hem tocat fons sinó que a més hem hagut de suportar l’atemptat contra la democràcia i les decisions que preníem a les urnes. És per això que no podem deixar que la ràbia i la impotència es tradueixi només en forma de manifestació. Ara ens toca parlar clar. I ho podem fer en aquestes eleccions. Ens cal prou força com per fer realitat el que cridàvem de manera unànime i contundent aquell 10-J: Som una Nació i nosaltres decidim. La crisi política i democràtica oberta amb la sentència només pot tenir una resposta política a l’alçada i aquesta no la pot donar ni un president ni un govern; aquesta resposta és de totes i tots i la volem democràtica, la volem a les urnes, volem un referèndum per la independència.
D’altra banda, cal dir també que aquests últims anys hem fet avenços que encara que el soroll que sempre cau damunt nostre els vulgui tapar, són visibles i reals. Avenços irrefutables. Fa 10 anys poc ens imaginàvem que estaríem parlant d’independència i referèndum amb tanta llibertat i normalitat. Que als pobles i ciutats es començarien a organitzar consultes per l’alliberament de casa nostra. Avui, tenim un país més preparat que mai per entomar el moment històric que ens ha tocat viure. Avui, podem ser catalanes i catalans a casa nostra sentint-nos menys estrangers. Tenim una llei del cinema, podrem parlar en català a les universitats, els nous catalans i catalanes seran acollits en català, hem recuperat la memòria històrica tan necessària per saber d’on venim i agafar forces per anar endavant. Hem fet el cop de timó necessari per donar resposta a una crisi que s’acarnissa amb les treballadores i els treballadors i a les persones joves ens fa menys lliures perquè no podem dissenyar el nostre projecte de vida com voldríem. La inversió en recerca, innovació, educació i serveis socials ens dóna garanties i aposta per la igualtat de les persones.
Però com sempre, vivim en un país amb límits i, com us deia al principi, els hem tocat. És l’hora de decidir i ser conscients que ens hi juguem el futur. El nostre i el d’aquells que vindran. El jovent independentista ho tenim clar, som la generació valenta que volem ser protagonistes i volem decidir. La única manera que tenim per trobar respostes a l’atur, a la dificultat per accedir a l’habitatge, a la formació, a la llibertat, és que puguem decidir. Les JERC DECIDIM SER LLIURES! DECIDIM UNA SOCIETAT COHESIONADA I EN IGUALTAT D’OPORTUNITATS! DECIDIM SER UN JOVENT QUE ES POT CONSTRUIR EL SEU PROJECTE DE VIDA! I VOLEM FER-HO ALS PAÏSOS CATALANS!
I ja sabeu que l’independentisme sempre ha estat una pedra a la sabata, que molesta… hem molestat durant molts anys fins aconseguir que l’espoli fiscal que patim fos públic i reconegut per tothom. Hem molestat quan hem fet evident que les persones que anem a la universitat tenim menys beques, perquè sí, perquè som catalans. Hem molestat quan hem deixat clar que a un empresari català li és més rendible obrir empreses fora d’aquí que no pas aquí.
Però ara que en som conscients i que tenim tan a prop el nostre somni, no ens podem quedar a casa, no podem defallir. Nosaltres tenim la força i podem decidir.
Em nego a pensar que tornarem al peix al cove, que l’endemà de les eleccions tot seguirà igual. Totes i tots recordeu qui va ser el primer a retallar-nos l’estatut, oi? O qui és qui ja està dient en campanya que no desenvoluparà la llei del cinema! O que no entén perquè s’ha creat l’Oficina Anti Frau… o que presenta esmenes als pressupostos generals de l’estat perquè es subvencioni Ferrovial (us sona?) per les pèrdues que els comporten els peatges del radial de Madrid…! és molt gros! No podem deixar que la poca llibertat d’alguns partits ens condicioni. Només Esquerra, i ho hem demostrat cada cop que posem pedres a les sabates, pot ser lliure i parlar clar. Però ara necessitem la vostra força per fer-ho.
Si Esquerra és forta en aquestes eleccions podrà condicionar un govern perquè convoqui el referèndum. Això és el que volem, oi? Després de tants anys de lluita des de tots els fronts, no podem dividir-nos ara. Totes i tots sabeu que el dia 28 no hi haurà 68 diputats independentistes. I si ens quedem a casa o dividim la nostra força podríem deixar un pacte fàcil a la dreta i que el PP condicionés el nostre full de ruta. No podem deixar que això passi. Estem tocant la llibertat amb els dits! Diumenge ens hi juguem molt! Podem guanyar el nostre futur o deixar que el guanyin els altres; està a les nostres mans!
Personalment, vaig assumir la responsabilitat de representar les JERC en aquestes eleccions amb l’engrescament de trobar-me al davant d’un gran repte que il·lusiona, amb la força de saber que compto amb totes i tots vosaltres, amb la convicció que cal fer el possible perquè les institucions puguin ser també un altaveu potent del jovent independentista i amb el desig d’agafar el relleu d’una llarga història de compromís, d’esforç, de sacrifici de totes aquelles persones valentes de les JERC i d’Esquerra que van lluitar per fer avançar la justícia i la llibertat.
Amb aquesta força, convicció i compromís, les JERC hem treballat incansablement perquè aquest 28 de novembre Esquerra sigui decisiva i fem junts el pas ferm cap a la llibertat!
Llibertat per decidir sobre el nostre propi cos!
Llibertat per decidir si volem anar al cinema en català!
Llibertat per decidir entregar un treball a la uni en català!
Llibertat per decidir formar-nos!
Llibertat per decidir sobre els nostres impostos!
Llibertat per decidir llogar un habitatge!
Llibertat per ser lliures i viure en un país lliure!
Com ens deia Joan Fuster: La política o la fas o te la fan. I nosaltres ho sabem molt bé. En aquestes eleccions totes les enquestes evidencien un frec a frec amb el PP, per tant… Qui volem que sigui l’àrbitre de la política catalana? Qui volem que condicioni el futur del nostre país?
Les persones joves el 28 de novembre podem decidir:
Si centralisme espanyol o llibertat i democràcia
Si xenofòbia i divisió o acollida i cohesió social
Si dreta espanyolista o esquerra independentista
En definitiva, si partit popular o la gent valenta d’Esquerra Republicana
Siguem valents!
I tingueu clar que, passi el que passi, i des de la posició que ens pertoqui, el dia 29 continuarem treballant com hem fet sempre, amb rigor i honestedat per aconseguir uns països catalans socialment justos i políticament lliures.
dia internacional contra la violència envers les dones
L’any 2010 la violència masclista ha acabat amb la vida de 18 dones als Països Catalans. Any rere any seguim veient com aquesta greu vulneració dels drets humans que ataca de manera salvatge les dones i destrossa les seves vides, la de les seves famílies i comunitats, suposa un impediment per al ple desenvolupament econòmic, polític, social i cultural de les persones i les societats.
A Catalunya, la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista constitueix un gran pas en l’abordatge d’aquesta problemàtica què ens ha permès dotar-nos de noves eines i instruments per fer-hi front. Eines que també han anat acompanyades dels mitjans necessaris per impulsar-les ja què el pressupost per a la lluita contra la violència masclista ha augmentat en un 165% des del 2005. Des d’Esquerra s’ha mantingut una voluntat ferma i contundent de lluita constant pels drets de totes les dones a viure lliurement i sense por.
Però malgrat tots aquests esforços, cada any seguim veient determinats comportaments i pràctiques intolerables que atempten contra els drets de les dones i reflecteixen la profunditat amb que està arrelat el model social patriarcal. Aquest fet requereix de canvis profunds en l’estructura social del nostre país i, per tant, continua essent imprescindible la total implicació de les institucions i la societat civil en la seva eradicació.
Avui seguim vivint en una societat que ens discrimina. Des d’Esquerra i les JERC seguirem lluitant perquè volem dones lliures per a un país lliure.
D’aquesta campanya, estressant com totes, suposo, n’hauré aprés moltíssimes coses, hauré conegut moltes persones interessants, i la gran majoria, valentes, hauré pogut confrontar idees que, o bé t’amplien els horitzons o bé reforcen els teus principis, i, per damunt de tot, hauré viscut moments entranyables amb els quals vaig omplint la meva motxilla més personal i íntima.
Alguns, impossibles d’oblidar mai, com el que ahir vam viure al Palau.
Crec, sincerament, que va ser un acte de campanya valent i honest, amb força i il·lusió com la gent d’Esquerra. Molt ben organitzat i travat, fins al punt que no hi faltava cap dels gestos simbòlics que ens defineixen i que ens uneixen. Des del Cant de la Senyera fins als Segadors, passant per la música de Xeic i la cançó Quan el mal ve d’Almansa… la poesia, sempre necessària de Miquel Martí i Pol que ens recorda que cal que se senti/la veu de tots solemnement i clara./Cridem qui som i que tothom ho escolti./I en acabat, que cadascú es vesteixi/com bonament li plagui, i via fora!,/que tot està per fer i tot és possible. I els castellers, recentment reconeguts com a patrimoni immaterial de la humanitat pel seu component d’esforç conjunt, pel paper integrador; en definitiva, per allò que per construir fem falta tots i totes.
Res, jo crec que no hi faltava res. Penso, també, que vem escoltar paraules i reflexions en positiu, mirant les passes endavant; engrescadors sobre la base de la feina que s’ha fet i dels compromisos que prenem per continuar treballant per fer avançar el país, la justícia i la llibertat.
No puc obviar però, l’immens privilegi que em va suposar poder acompanyar a l’escenari en Jordi Carbonell, un vell valent que ho ha estat tota la seva vida i que és, per a nosaltres, un model de rigorositat, de fidelitat i de generositat . Per a mi, convençuda com estic que molts dels avenços que tenim avui, han estat possible gràcies a la lluita i l’esforç de tantes persones valentes com ell, tenir-lo al costat i poder-li dir GRÀCIES, en nom de tots els qui estem disposats a recollir el seu llegat i agafar-ne el relleu, va ser, senzillament, un dels moments més intensos, entranyables i emocionants que no oblidaré mai.
Ells defensen la xenofòbia, nosaltres la llibertat.
Des de la meva perspectiva republicana, defenso amb tota la força els valors de la llibertat, la igualtat, i la fraternitat; valors que, estic convençuda, són els que afavoreixen la convivència entre les persones lliures i responsables. I, naturalment, quan parlo de persones lliures estic pensant en tota la població independentment del seu origen, de la seva cultura, de la seva religió…. i quan parlo d’igualtat em refereixo als drets i deures que assumim responsablement per viure en llibertat.
Aquestes afirmacions que semblen tan òbvies al segle XXI, encara les hem de recordar perquè no sembla que tothom ho tingui clar, i les hem de defensar i treballar per intentar que siguin una realitat.
Per això des d’Esquerra s’han pres mesures per potenciar una acollida correcta de les persones que arriben a casa nostra per tal que coneguin la realitat del país que les acull i també els seus drets i els seus deures. En aquest sentit, es van crear les aules d’acollida a les escoles i s’ha impulsat l’ensenyament de la llengua catalana; s’han realitzat programes d’acollida i integració, polítiques i recursos de suport a la llei de barris degradats on hi ha una alta concentració de persones nouvingudes, s’ha apostat per un paper actiu dels municipis en polítiques ciutadanes i de manera especial s’ha dotat de recursos aquells municipis amb una major presència de nous residents. Així mateix, hem defensat l’assumpció de competències administratives en immigració per tal de poder incidir (sabeu de sobres que, com en molts d’altres àmbits, no podem decidir) en la regulació dels fluxos migratoris.
Com veiem, Esquerra no ha defugit la complexitat que pot comportar el tema de la immigració i l’ha encarat de manera valenta, com sempre, amb actuacions concretes i positives per aconseguir l’objectiu de la convivència i la justícia.
És per això que, quan ahir veia el vídeo del PP on una gavina dispara a matar icones que representen els immigrants o altres que es refereixen directament als catalans i la seva llengua, pensava com és possible viure amb tanta ràbia, tanta intolerància, tanta falta del mínim respecte als drets humans. I pensava també, fins a on pot arribar la mesquinesa i la indignitat…
Siguem valents i valentes! Evitem que puguin posar en pràctica les seves polítiques repressives!
I avui penso en Miquel Martí i Pol, que ens va deixar l’11 de novembre de 2003.
D’ell ja sabem que va ser i continua sent “el poeta del poble” perquè amb la seva obra podem conèixer la seva vida, la seva experiència vital, el patiment, l’angoixa, l’enyorament, el dolor, però també la joia i per damunt de tot l’esperança. Sentiments, tots aquests i molts d’altres, que de tan universals ens han fet companyia en diversos moments de la nostra vida.
Però a més, també és “poeta del poble” perquè la seva poesia ens tradueix la realitat d’un temps històric determinat, dur i difícil, d’una classe social treballadora a la fàbrica o en qualsevol altra, però en condicions ben precàries i d’un país, el seu i el nostre, amb qui es va comprometre i per qui va lluitar amb tota la força de les seves paraules i dels seus gestos.
M’agrada avui recordar-lo, amb gratitud, perquè Miquel Martí i Pol és un model de persona valenta durant tota la vida, que no l’arronsa cap dificultat i que amb coratge ens empeny a seguir lluitant per millorar el present i guanyar el futur.
Avui, més que mai
Serem allò que vulguem ser debades fugim del foc si el foc ens justifica.
El bloc de la gemma 
