Estimo tot el que existeix i per això, no deixo de jutjar-ho i no per això deixo de lluitar-hi. (W. Mirregan)

S’acaben els dies de vacances de Nadal i tenim les bateries carregades per tornar a posar en marxa la maquinària. Dies en què hem pogut comprovar  allò que dèiem, que els canvis no tenen per què ser a millor… i alhora, n’hi ha d’altres (de canvis) molt necessaris, que encara estem lluny  d’aconseguir. Dies en què se’ns menja el consum i els excessos sense recordar que a moltes parts del món i fins i tot a prop nostre, hi ha persones que no tenen dret a viure el Nadal… i que aquests bons desitjos que podem fer-nos amb la panxa plena cal que els traslladem a accions concretes si volem un món just i lliure.

Però avui aterrem a casa, perquè per transformar la realitat que no ens agrada cal que començar-ho a fer des del nostre entorn més immediat. I, entre neules i torrons, la nostra realitat ja ha començat la metamorfosi que, enlloc de prendre una forma nova, fa olor d’antic i de ranci. Posem-hi exemples.

La societat que m’imagino està conformada per una ciutadania de ple dret, que dóna drets a les diferències però que elimina les desigualtats,  que exerceix la seva funció d’agents polítics, que participa, que reclama, que pren les seves pròpies decisions amb informació però amb totes les llibertats, que s’organitza, que lluita, amb consciència i solidaritat comunitària. M’imagino un país lliure de persones lliures. I des de la meva perspectiva, les institucions públiques cal que fomentin i garanteixin que anem prenent, com a col·lectiu, aquest camí. Doncs bé, el canvi de nomenclatura que han pres alguns dels departaments del nou govern no ens pot semblar una qüestió menor. Ens podrien dir que el nom no fa la cosa i sí, concedirem aquests 100 primers dies de gràcia i els que facin falta i els seguirem ben atents, perquè fent-me meva la cita de W. Mirregan,  Estimo tot el que existeix i per això, no deixo de jutjar-ho i no per això deixo de lluitar-hi. Ara, és evident que no s’entén el mateix quan es necessita canviar el concepte Acció Social i Ciutadania pel de Benestar i Família (a quin tipus de família es refereix, serà una de les primeres preguntes express que haurem de fer-nos); tampoc s’entén el mateix, quan en comptes de defensar la igualtat d’oportunitats es parla d’ajudes. Com no és gratuït que enlloc de Departament d’Educació en diguem una altra vegada Departament d’Ensenyament o, un dels que em fa més mala espina… dels passos que s’havien iniciat per promoure una Salut integral que engloba una comunió d’interrelacions entre satisfacció personal, plaers, responsabilitat, autonomia, llibertat –individual i col·lectiva-, i benestar, àmbits que requereixen respostes públiques diverses i amb mirades més obertes, tornarem a parlar de Sanitat que per si fos poc canvi, sembla que va de la maneta del co-pagament…

D’entrada, són les primeres accions d’un govern amb qui comparteixo poc el país que m’imagino. Però sí, és el govern de la Generalitat de Catalunya i, per tant, és el meu govern. Suposo que com a catalana m’hi hauria de poder sentir representada però això és ben difícil quan comencen fent un dibuix que no m’agrada i quan, de les 12 persones que conformen el nou executiu –el dels millors…!- només 3 són dones.  

Aquests últims anys el Govern de la Generalitat ha iniciat accions que suposaven un salt endavant important  per transformar i millorar la situació de les dones a Catalunya. Una bona mostra en seria l’avenç legislatiu que es va produir en aprovar per unanimitat la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Però l’eficàcia d’aquestes actuacions va directament relacionada amb el grau de compromís polític i pressupostari; la realitat continua evidenciant la persistència de desigualtats i desavantatges entre la situació de les dones i els homes en molts àmbits, fet que encara limita les possibilitats de desenvolupament de les dones o que impedeix que puguem gaudir equitativament dels recursos públics o d’altres beneficis de la nostra societat.

Doncs bé, d’entrada siguem molt conscients del que representa la imatge de només tres Conselleres d’aquest nou govern. Però això no és tot i desgraciadament podem entrar més en el detall que ens deixa veure la voluntat política que empeny aquesta fotografia. I és que avui, els diaris es fan ressò de la iniciativa del Departament d’Interior que ha decidit suprimir el programa contra la violència masclista. Un programa que tenia com a mandat definir l’estratègia comuna en la lluita contra aquest flagell, que va aconseguir que totes les comissaries dels Mossos tinguessin una unitat d’atenció a la víctima i que, a més, va donar formació a 5.200 mossos, policies locals i aspirants. Primers passos que s’entenien com un inici per eradicar aquesta xacra i no pas, com una estació final. Encara menys si tenim en compte que, gràcies al mateix programa, es posava en marxa la primera macroenquesta de la Conselleria d’Interior sobre la violència masclista, on un sondeig telefònic realitzat a 14.000 dones i 1.500 homes va oferir una dada alarmant: una de cada quatre dones catalanes ha estat agredida en algun moment de la seva vida.

 L’any 2010 la violència masclista ha acabat amb la vida de 18 dones als Països Catalans. Any rere any seguim veient com aquesta greu vulneració dels drets humans que ataca de manera salvatge les dones i destrossa les seves vides, la de les seves famílies i comunitats, suposa un impediment per al ple desenvolupament econòmic, polític, social i cultural de les persones i les societats.

Si malgrat els esforços i la voluntat política que els empenyien, cada any seguim veient determinats comportaments i pràctiques intolerables que atempten contra els drets de les dones i reflecteixen la profunditat amb que està arrelat el model social patriarcal, no podem tolerar que es facin passos enrere en els canvis profunds que requereix l’estructura social del nostre país perquè les dones puguem viure lliurement, en igualtat i sense por.  

Estic convençuda que el nou Conseller d’Interior és ben conscient dels perills d’invisibilitzar les polítiques de dones així com de la falsa universalitat i neutralitat de les polítiques si no es té en compte la nostra perspectiva. Estiguem atentes a tots els canvis i al que s’hi amaga darrere. I que no ens enganyin, estem parlant de poder i és per això que l’equitat de gènere és tan complicada d’assolir i la seva lluita genera tantes resistències. Sr. Puig, tingui sempre en compte que el sistema patriarcal és una maquinària extraordinàriament perversa, que funciona amb una perfecció i un sincronisme dignes d’enveja; qualsevol de les xacres que perjudiquen les dones –violència de gènere, distribució injusta de la riquesa, poca presència pública, inexistent capacitat per decidir respecte a qüestions que ens afecten exclusivament…- li són imputables.

Ni un pas enrere, volem un país lliure, de dones lliures i sense por.

Quant a gemmalago

Gemma Lago, candidata de les JERC
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s