Dos pols han estat el centre de la meva atenció…

l’un d’ells és Catalunya; l’altre, l’alliberament de la dona.

Enmig de tots aquests dies de tanta acció (necessària i enriquidora, d’altra banda) avui em proposo fer una pausa de reflexió per rellegir i recordar, a tall d’homenatge, una persona que va ser testimoni de compromís en diversos àmbits i que ens ha llegat un patrimoni literari que cal reivindicar perquè és vigent i perquè ens estimula a seguir endavant amb la lluita.

Tal dia com avui, el 10 de novembre de 1991, va morir Montserrat Roig.

Tenia només quaranta-cinc anys però havia estat una escriptora prolífica de novel·les i contes, a més de reportatges i articles periodístics; però va ser també una dona militant esquerrana, catalanista i feminista.

Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen; El temps de les cireres, Ramona, adéuL’hora violeta, La veu melodiosa, Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida, L’agulla daurada, o el documental rigorós sobre Els catalans als camps nazis, entre d’altres…

Obres, totes, en les quals observa i retrata el seu entorn, el seu temps, les seves il·lusions, els seus records, els seus reptes… i on hi podem trobar la seva crítica, la seva militància i el seu compromís… els seus i els d’una generació que van apostar per ser valenta i implicar-se col·lectivament en el present per millorar el futur. Aquest futur que hem heretat i que ens obliga, per gratitud, i per responsabilitat a agafar el relleu del compromís per arribar a aquest món que sabem possible, lliure i just.

Mireu, com a exemple clar, aquest fragment d’una entrevista que li fa Francesc Castells i que és publicada a la revista Serra d’or el febrer de 1977, sota el títol Montserrat Roig, escriptora compromesa:

Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la meva atenció: l’un d’ells és Catalunya […]; l’altre, l’alliberament de la dona. Pel que fa al tema de Catalunya, m’ha interessat lligar la qüestió nacional amb la qüestió social. […]
Durant força temps creia que escrivint, demostrant que podia fer la mateixa feina que un home, ja era feminista. Ara penso que no.

O aquest altre que correspon a Els catalans als camps nazis:

… 

Els nostres deportats hi entraven de ple, dins d’aquesta llei. No podien tornar. S’havien oposat al Movimiento amb la seva participació a la vida política a casa nostra, eren homes i dones de la CNT, del PSUC, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català, sindicalistes, socialistes, anarquistes, comunistes, nacionalistes i alguns simplement republicans de cor; homes i dones de les classes populars que no s’havien penedit mai d’haver escollit el bàndol de la República.

… Van arribar a una petita estació, el pare va mirar i va dir: Mauthausen. No sabien on eren. Van obrir les portes i uns guàrdies van obligar a baixar els homes i els joves, entre ells algunes quasi-criatures de tretze anys. Els van fer baixar amb enganys, dient que tornaven de seguida. Però les dones van començar a malfiar-se’n i van cridar. Els alemanys, aleshores, canviaren les bones paraules per la brutalitat, i feien baixar els homes a cops i a empentes. El germà menut dels Cortès, l’Àngel, que tenia vuit anys, es volia llançar darrera el seu pare i cridava, “papa,papa!”, la mare l’agafà amb fúria i s’abraonà als alemanys tot cridant-los: “Si em treuen aquest, també, vostès m’han de matar aquí mateix!” No els van deixar ni acomiadar-los. En Jacint Cortès encara recorda els esgarips d’aquelles dones, els seus xiscles, moltes d’elles s’estiraven els cabells, desesperades, car estaven segures que els duien a matar. Els SS tornaren a tancar les portes dels vagons i el tren continuà cap a un camp de deportació femení on el tren s’aturà tres dies i tres nits i les dones i les criatures no baixaren mai. 

Avui et recordem perquè la teva força encara ens empeny en el dia a dia de la lluita, la que també va ser teva.

Fins a la victòria.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ens preocupem?

I no seria millor que, senzillament, ens n’ocupéssim?

Estem veient com la mirada social que es situa damunt el dia a dia de les franges d’edat més joves, es carrega d’una imatge estigmatitzada, negativa i amb prejudicis, mirall d’una societat encara amb tabús culturals, hipocresies socials i jocs d’interessos que no s’encaminen a millorar el benestar de les persones i a reconèixer-los-hi tots els drets.  Un dels més fonamentals: decidir per elles mateixes amb la preparació necessària com per fer-ho en llibertat.

D’aquesta imatge avui en podem trobar nombrosos exemples. Diuen que no participem, que no ens preocupem pel nostre entorn. Diuen que no ens interessa la política. Diuen que no volem estudiar ni treballar. Que som incívics. Diuen que tenim un oci amb consums i pràctiques incontrolades i nocives. Diuen que no sabem cuidar-nos el nostre cos i la nostra ment.  Ai, amb el jovent d’avui…  trobem nombroses mostres, per exemple en la literatura, des de l’època clàssica, què ens demostren que la imatge negativa que es projecta de la gent jove no és nova d’ara, sinó que totes les generacions han vist en les seves predecessores les causants de tots els “mals”. Però us creieu realment aquestes afirmacions o és aquesta  la imatge que ens interessa mantenir per no obrir els ulls als problemes i a les realitats de la joventut, que van molt més enllà, que tenen matisos, que tenen oportunitats i que ens afecten com a societat? Abordem-los i ocupem-nos-en.

Aquesta setmana es feia públic un estudi a la revista mèdica The Lancet elaborat per dos ex-assessors del govern britànic, David Nutt i Leslie King, amb l’objectiu d’elaborar polítiques estatals més eficaces per pal·liar l’impacte social de substancies addictives, com pot ser el tabac. L’estudi evidencia que l’alcohol, tot i ser una droga acceptada socialment, és la que causa en termes generals, més conseqüències negatives per sobre de l’heroïna o el crack. Però, en menor o major mesura, tothom consumeix alcohol i, de fet, es podria dir que fins i tot l’acceptem com a lubricant social. No se’ns fa estrany el seu consum habitual. Sabem i tolerem que en determinades situacions se’n faci un consum poc responsable o abusiu. Així doncs, es podria afirmar que tenim el convenciment que totes i tots som capaços de tenir un “control” sobre el nostre consum d’alcohol, sobre el nostre consum d’aquesta droga. El que no entenc és que si estem tan convençuts que és possible consumir sota la nostra responsabilitat i llibertat aquesta droga, no puguem fer-ho, moderadament i responsable, amb la resta de substancies que avui es consumeixen però què en canvi no tenen el reconeixement social per fer-ho. Repetim, doncs, que caldria no negar la realitat i ocupar-nos-en en comptes d’estar hipòcritament preocupats.

I la realitat d’avui és que a casa nostra existeix un consum de drogues (legals i il·legals) amb finalitats recreatives o terapèutiques. Igual de real és que  ens cal diferenciar entre consums problemàtics i d’altres que no ho són. Només entenent i acceptant les diverses realitats podrem afinar la nostra resposta pública a cada una d’elles. Així, si bé és cert que tot consum de drogues porta implícit un risc, també és cert que les mesures restrictives, criminalitzadores i que potencien la desinformació no resulten efectives. De fet, tot al contrari, són polítiques perjudicials per la majoria de nosaltres que no desenvolupem consums problemàtics i en canvi no trobem polítiques encaminades a la democratització de la demanda que ha d’anar de la mà de sensibilització, formació i control de substàncies. Aprofitem estudis com el que anomenàvem al principi, per dotar de més coherència les nostres actuacions. Fem un pas endavant i donem les eines suficients a les persones per tal que puguin prendre les seves decisions amb llibertat, més plaer i menys risc.

És justament en els nostres anys de joventut en què haurem d’assentar les pràctiques d’una sèrie d’hàbits i comportaments que en el futur podrien determinar com serà la nostra salut. Necessitem parlar clar, fomentar l’autoconeixement, acabar amb prejudicis i discriminacions, i encarar les polítiques de promoció de la salut, prevenció de riscs i, en general en coherència amb totes les polítiques públiques, tenint en compte que les persones joves entenem la salut com una comunió d’interrelacions entre satisfacció personal, plaers, responsabilitat, autonomia, llibertat –individual i col·lectiva-, i benestar.

És per això que les JERC apostem per un model de salut integral que posi l’èmfasi a garantir que el sistema acull a tot el jovent independentment del seu origen, situació socioeconòmica, lloc de residència… aquí, com en tots els àmbits, és imprescindible garantir una igualtat d’oportunitats. Peça d’aquesta igualtat en serà també el foment de la seva participació. Hem de fer partícips als i les joves en l’elaboració del disseny i l’avaluació de les actuacions i polítiques que pretenen millorar la seva salut sempre des del convenciment que només s’acompanya a la persona jove a prendre les seves pròpies decisions en salut.

No ens preocupem per imaginaris que hem creat sota imatges que es corresponen poc amb com vivim el jovent. Ocupeu-vos amb nosaltres que tinguem la informació, la llibertat de decisió i l’oportunitat d’emancipar-nos en tots els sentits.

Publicat dins de Campanya electoral | Deixa un comentari

Oportunitats

Viure de manera intensa una campanya electoral és una experiència única, en molts sentits. D’entrada, perquè portes una càrrega d’il·lusió i força, la que et dona explicar un treball col·lectiu, amb objectius acomplerts, i un projecte, el de la Gent Valenta, que pretén avançar en l’empoderament d’una ciutadania crítica, activa i participativa, en el dret a decidir, en la igualtat d’oportunitats i en la justícia social. Però a més, perquè aquests dies tinc l’oportunitat de trobar-me amb persones i organitzacions amb les que intercanviar i compartir inquietuds, però també explicar, matisar i enriquir propostes, tot un aprenentatge.

Ahir, després d’un matí als Salesians de Rocafort, un institut que convidava a les organitzacions polítiques juvenils a explicar projecte, programa però sobretot, a respondre a les ganes de saber i participar de l’alumnat, les JERC ens vam trobar amb ESPLAC, Esplais Catalans. Tenim la sort de comptar amb un teixit associatiu ric i divers, arrelat al territori. Escoles de ciutadania que donen l’oportunitat de compartir afinitats, reivindicacions, cooperar i cohesionar-nos socialment.

Com us deia,  ens vam centrar en parlar del món educatiu i, especialment de l’educació en el lleure. Des de les JERC, entenem l’educació com un dels pilars de la societat actual que avui, se li dibuixen grans reptes que cal que s’assumeixin a temps: ser la garant de la igualtat d’oportunitats, de l’acollida d’alumnat nouvingut i del foment del català com a llengua comuna.

Fora dels itineraris curriculars impartits en els centres educatius, existeix un altre element que els enriqueix profundament amb valors imprescindibles per una ciutadania de ple dret en el segle vint-i-u. Estem parlant de persones joves que destinen part del seu temps lliure i voluntari a transmetre a les noves generacions sense esperar res material a canvi. L’escoltisme, el cau, l’esplai és i ha estat històricament part del múscul social i associatiu de Catalunya i així ha de seguir sent, ja que la pervivència d’aquesta institució a mig camí entre l’associacionisme juvenil, el voluntariat i la reforma pedagògica és l’oportunitat que ens garanteix la transmissió dels valors de construcció de la coeducació, la catalanitat, la participació social, la solidaritat, la democràcia i la sostenibilitat. Una educació basada en el desenvolupament de les persones per a fer del jovent català, ciutadanes i ciutadanes compromesos amb el país, les persones i l’entorn. 

Les JERC entenem que es fa urgent un reconeixement de l’associacionisme educatiu per part de les institucions catalanes. Reconeixement que ha d’anar de la mà d’un decidit impuls per la seva dignificació adequant els equipaments i espais que aquestes entitats empren per a poder desenvolupar la seva tasca educativa en les condicions òptimes. Considerem a més, que en un moment de crisi de crisis com el que vivim avui, el paper de l’associacionisme educatiu per a la transmissió de valors democràtics, de confiança i compromís amb les persones, estima al país i esperit crítics i constructiu es del tot imprescindible.

L’educació és motor de canvi. L’educació ens brinda les oportunitats necessàries per transformar socialment el nostre entorn. Però aquest canvi l’hem de decidir i l’hem de fer entre totes i tots. L’educació també ha de garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió necessària per tal que la construcció de la nostra societat, des de diferents cultures, perspectives i procedències, sigui possible i on tothom se’n pugui sentir partícep.

Aprofitem totes les oportunitats, tots els reptes que tenim davant nostre i fem possible aquest altre món que somniem.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Totes i tots decidim!

El passat mes de gener Esquerra donava el tret de sortida a la campanya Catalunya Decideix. Es tractava d’un exercici de transparència democràtica a partir del qual la ciutadania podia establir les seves preferències i determinar les prioritats entre els compromisos de govern d’Esquerra. Això, a més, vol dir que abans de les eleccions, les catalanes i els catalans ja poden conèixer les condicions imprescindibles que Esquerra posa damunt de la taula.

Avui, al teatre grec, enmig d’un dia festiu i càlid en tots els sentits, Esquerra ha anunciat quins són aquests 6 compromisos.

1.- Celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya, un exercici inofensiu, cívic i democràtic.

2.- Continuar reclamant el concert econòmic, que, recordem-ho, ja és una demanda històrica d’Esquerra.

3.- Crear un sistema financer públic català que permeti donar resposta a les necessitats actuals de crèdits a les empreses, autònoms i famílies.

4.- Garantir els recursos necessaris per aplicar la Llei de la dependència.

5.- Establir un règim de preus justos per als productors que potenciï la producció agrària i ramadera i en faciliti la comercialització.

6.- Reformar l’estructura del Govern per reduir els alts càrrecs i aconseguir una administració més eficient i transparent.

Des del gener, 72.000 persones han fet arribar el seu vot i han col·laborat per poder seleccionar aquestes prioritats que han de permetre establir els nostres compromisos. A totes elles, gràcies! Crec sincerament que un exercici com aquest respon a la voluntat d’apropar la política a la ciutadania. La política és l’eina que tenim com a ciutadans per a poder transformar allò del nostre entorn que no ens agrada. I la política l’hem de fer entre totes i tots i per a totes i tots, garantint igualtat d’oportunitats.

A les portes d’unes eleccions en un moment tan important cal que prenguem una decisió. Volem estancar-nos en la via autonomista i quedar-nos com estem o volem fer un salt endavant, decidit entre totes i tots, com vol la gent d’Esquerra? Crec que és important que avui el nostre vot no es dirigeixi només a un “qui” sinó que es busqui el “què”. La política és quotidiana i administra el que és de totes i tots, el bé comú. Preguntem-nos què es farà amb el nostre vot; Esquerra ens ho diu, i fa públics els seus compromisos perquè tothom pugui saber que si som decisius, si Esquerra és forta, es treballarà de valent amb i per a la gent d’aquest país com hem fet sempre.

La gent valenta d’Esquerra avui ha assumit aquests compromisos, com a condició indispensable per formar un futur govern. Caldrà veure si la resta de forces polítiques també aposten per Catalunya, per la seva gent, per la democràcia i per la valentia… o prefereixen continuar recollint engrunes.

Siguem valents  valentes!

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

DIA INTERNACIONAL DE LES DONES RURALS

15.10.2010

Dones i món rural. Dos conceptes que han conviscut sempre, com d’altres, a esquenes dels ulls del que anomenem societat. Com si d’un oxímoron es tractés.

Imatge que, lluny de la realitat, no ens parla del paper protagonista que les dones tenen en la transformació i el desenvolupament del món rural i pagès. Així com tampoc ens fa presents les múltiples discriminacions que avui encara condicionen la seva situació. Els canvis s’han de produir amb el dia a dia però les JERC aprofitem avui per reivindicar aquest paper, denunciar la seva situació i proposar-ne millores.

El Dia Internacional de la Dona Rural té el seu origen en la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona realitzada per la ONU a Pekín el setembre de 1995 com a resultat de les propostes de la Federació Internacional de Productors Agraris (FIPA), la Red d’ Associacions de Dones Pageses Africanes (NARWA) i la Fundació de la Cimera Mundial de Dones (FCMM), per al reconeixement mundial dels múltiples rols que desenvolupen les dones productores, pageses i agricultores en l’economia i en la societat en general.

Les dones rurals de tot el món desenvolupen una important tasca pel que fa a garantir la seguretat alimentària i també en relació al desenvolupament i l’estabilització de les zones rurals. No obstant, com que no se’ls reconeix degudament la seva condició jurídica i social, o sovint veuen limitat aquest reconeixement, les dones tenen menys facultats per a adquirir drets de propietat sobre la terra o accés a serveis essencials. Com dèiem al principi, la seva vital contribució a la societat del món en general passa en gran part desapercebuda. Avui, podem canviar aquesta situació!

En l’actualitat a casa nostra, veiem com les dones joves del món rural es veuen obligades a fugir a la ciutat per gaudir dels drets aconseguits amb les conquestes socials, encara insuficients, d’avui. Fugen de la discriminació de gènere –accentuada al camp-, dels desfassats models patriarcals dels que totes i tots som víctimes, s’escapen d’un silenci més gran contra la violència de gènere o de la invisibilitat de les persones LGTB. Com la resta del jovent dels Països Catalans, les dones joves rurals tenen problemes per accedir a l’ocupació i a l’habitatge, pilars de la seva emancipació, però per si això fos poc, també els cal saltar obstacles com el dèficit de transport públic i la consegüent mobilitat obligada per accedir a la formació.

Malgrat tot, avui també trobem iniciatives que demostren que les dones del món rural s’aconsegueixen visualitzar. Es comença a reconèixer el paper de les dones en la producció, gestió i ús dels aliments i dels recursos naturals. Ara cal que aquest reconeixement es vegi traslladat en una millora de les seves condicions laborals, garantir la mobilitat i l’accés a tots els serveis, apoderar-les en tant que productores i empresàries.

Això només serà possible si entenem la importància d’equilibrar el territori en recursos i oportunitats. Cal garantir els drets de totes les persones que hi viuen. No oblidem que despoblar el territori suposaria perdre  la riquesa cultural i social del nostre país.

Per l’emancipació individual i nacional. Pel dret de les joves rurals a desenvolupar en llibertat els seus projectes vitals allà on vulguin.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Fins a la victòria!

En record.

Avui fa setanta anys moria afusellat el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Cal recordar, encara, que acabada la guerra civil va haver d’emprendre el camí de l’exili amb tantes i tantes persones que havien lluitat en defensa de la república;  es va establir a França, que aviat es veuria atrapada per l’ocupació nazi i a l’agost d’aquell 1940 va ser detingut per la policia militar alemanya i lliurat a les autoritats franquistes. A Madrid va viure els darrers mesos sotmès a tot tipus de maltractaments. I a principis d’octubre era traslladat al castell de Montjuic on després d’un consell de guerra sumaríssim, sense cap mena de garanties jurídiques, era condemnat a mort.

Afusellaven el President de la Generalitat, escollit democràticament pel poble de Catalunya. Era, doncs, directament, un atac contra la democràcia. Contra la llibertat.

Un atac de la dictadura franquista que el condemnava a mort i una vergonya de la transició democràtica que pretenia silenciar-lo, a ell i a totes les víctimes, per a les futures generacions.

Una transició i una democràcia que ha estat incapaç de jutjar els crims del franquisme i d’actuar en coherència a la defensa dels drets humans  Han hagut de passar gairebé setanta anys perquè unes corts espanyoles aprovessin una llei de memòria històrica poruga i del tot insuficient per Esquerra, que tot i que reconeix que el consell de guerra va ser injust i il·legal, és evident que no condemna ni restablix la dignitat què cal.

Per respecte, per justícia i per dignitat com a nació, cal seguir lluitant per aconseguir la  nul·litat d’aquell consell de guerra que afusellava el President Companys i el de totes les víctimes del franquisme.

Perquè el seu exemple ens encoratja i el seu record és viu, avui encara, setanta anys després.

 Valents que van lluitar pel que creien. Que van defensar la llibertat! Amb la vostra força seguirem empenyent, ben fort…

fins a la victòria!

 

Publicat dins de Campanya electoral | Deixa un comentari

l’Apunt, Justícia i Llibertat

D’entre els valors republicans, sobresurten els de la llibertat i la justícia; són aquests els que fonamenten la nostra obra de govern i és en el seu nom que Esquerra ha impulsat polítiques innovadores i necessàries. Penso, per exemple, en el Pacte Nacional per a la Immigració, el Pla per a la no discriminació de persones homosexuals i transsexuals, o l’acció legislativa encaminada a afavorir la conciliació de la vida personal, familiar i laboral. Són polítiques adreçades a col·lectius vulnerables, que calia atendre per fomentar una cultura de respecte, de cohesió social i plena ciutadania que ens encamini a la igualtat d’oportunitats. Amb Esquerra al Govern, Catalunya ha fet passos importants en nom de la justícia social i la llibertat.

Això és l’Apunt de l’Esquerra Nacional núm. 184. Aquí podeu trobar la publicació sencera: http://www.esquerra.cat/documents/en/en184-web.pdf

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

12 d’octubre, Dia de la Resistència Indígena

pero aquí abajo abajo
cerca de las raíces
es donde la memoria
ningún recuerdo omite
y hay quienes se desmueren
y hay quienes se desviven
y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el sur también existe.

El 12 d’octubre de 1492 Colom, pensant que per fi havia trobat una ruta alternativa que permetria el comerç amb les índies, arribava a una petita illa del continent americà. Aquest episodi de la història és el que coneixem com El Descobriment. Descobrir alguna cosa que ja existeix, hauria pogut ser considerat una prova de la ignorància dels conqueridors i dels que els van patrocinar; en canvi, fer-ho per la força de les armes i en nom de Déu, dels reis de Castella i de la religió catòlica, els va donar la legitimitat per prendre possessió del territori i actuar-hi acarnissadament, com ens expliquen les cròniques.

El que realment s’iniciava aquell 12 d’octubre va ser el més gran genocidi de la història de la humanitat que provocava la mort de 20 milions d’aborígens, la desaparició de centenars de civilitzacions, el saqueig de les seves riqueses i la destrucció de les seves cultures. Però aquell 12 d’octubre, també seria l’inici de la resistència indígena que tres segles després aconseguiria aixecar-se amb una rebel·lió independentista que aconseguiria desfer-se de l’imperi espanyol, si més no, formalment. I dic formalment, perquè els tentacles de la colonització ja sabem que van molt més enllà…

Avui, l’efemèride del 12 d’octubre continua celebrant-se a totes les ambaixades del Regne d’Espanya, en especial a l’Amèrica llatina, com el dia de la Madre Patria, de la raça, de l’idioma i de la religió comunes, que no són altres que la cultura, la llengua i la religió imposades per la força sobre milions de pobles indígenes. Aquesta celebració ignora que la imposició d’una cultura estrangera va suposar l’anul·lació de la cultura pròpia i que l’espoli de recursos econòmics a què se’ls va sotmetre, els abocava a una situació difícilment reconduïble.

Creiem que ni l’intent d’extermini, ni la imposició cultural, ni l’espoli econòmic no són motius de celebració, sinó d’avergonyiment. Per això, des dels Països Catalans cada cop som més els que diem que no tenim res a celebrar!

La història és la que és. No podem recular ni recuperar el què s’ha perdut ni corregir les barbaries de la humanitat. Però conèixer-la ens ha de permetre no repetir-la i, si cal, denunciar-la. Si mantenim una memòria viva, ens adonem que avui aquesta visió de la hispanitat segueix anant de la mà de l’enaltiment del genocidi i de la negació de la història dels pobles originaris del continent americà. Per això, quan aquest any el nacionalisme espanyol institucionalitzat i el feixisme extraparlamentari tornin a sortir al carrer, ja sigui amb desfilades militars, ja sigui amb manifestacions de vells falangistes i joves caps rapats, nosaltres farem botifarrades a la hispanitat!

Perquè diem prou a la imposició! Prou a la força!

Si som capaços d’obrir la mirada, veurem que existeixen altres perspectives i avui, al continent americà, per tal de recuperar el veritable significat d’aquesta data, han batejat el 12 d’octubre com el “dia de la resistència indígena”; per reivindicar aquelles persones que es van enfrontar a l’invasor i a la imposició per les armes i, conscients que cal seguir treballant pel reconeixement de les seves identitats i formes de vida, defensen els seus territoris i els seus recursos naturals. Des de Xile a Canadà, passant per Bolívia, Equador, Brasil, Colòmbia, Venezuela, Amèrica Central i Mèxic, els indígenes volen decidir el seu present i el seu futur, en llibertat.

I nosaltres, des dels Països Catalans només podem cridar amb ells, en favor de la llibertat i els drets de tots els pobles!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

32 vidres

 

 

 

 

Ens aixequem cada matí

i podríem trobar unes

quantes raons per no tenir

ànims per fer-ho, però ens costa

molt trobar-ne una per no fer-ho.

Així que ens aixequem i sortim al carrer.

I farem més bona cara o més mala cara,

i la manera com ens sobreposem a tot allò

que ens passa per dins s’assembla més a una

interpretació que a una altra cosa; però no

estem interpretant, provem de sobreviure.

 (…)

Així començava l’espectacle poèticoteatral que Teresa Colom, una jove andorrana, ofereix fins el 16 d’octubre al Claustre del Monestir del Poble Espanyol. Una dona, jove, carregada de llum i força que omple davant nostre una maleta amb experiències, pensaments, sensacions, pors i ritme! Atenció gent, molt recomanable!

Un divendres a la nit de cultura amb amigues! Vitamínic! I és que la cultura és una de les formes de viatge, d’obertura a noves informacions, experiències, sensacions… un element alliberador de ments clau, també per al foment d’una consciència crítica.

Els últims anys hem pogut viure, a més, l’expansió en la difusió i l’accés a continguts culturals, encara que no per tothom, a través de les noves tecnologies. Tot i què queda molt camí per recórrer, això ha possibilitat una democratització als coneixements com mai. I sobretot, sembla que podria obrir les portes a una participació molt més directa i continuada.

Però no podem perdre de vista les problemàtiques, encara no resoltes, com les escletxes insalvables en la societat en funció de la seva capacitat d’accedir a aquestes noves tecnologies, com fer compatibles els drets dels creadors amb el lliure accés i distribució de la informació que permet internet o com pot afectar aquest nou món a les llengües minoritzades com el català.

Des de les JERC pensem que és important que el jovent visualitzi i tingui accés a les tradicions populars. El nostre país està ple d’associacions que es dediquen en aquest àmbit i que construeixen a la cohesió social des del manteniment de la cultura popular. Pensem què justament en un món globalitzat em de voler tenir accés a conèixer les expressions culturals típiques dels diferents pobles i no permetre què aquestes es perdin en l’oblit.

Però no només pensem en la persona jove com una receptora de continguts artístics i culturals. Som un país amb un jovent amb capacitats creadores i l’espectacle de la Teresa Colom ens serveix d’exemple. Segons l’Enquesta de Consum i Pràctiques Culturals un 90% del jovent, entre 15 i 29 anys, afirmen haver practicat alguna mena d’activitat artística o artesanal. Això suposa un potencial enorme que el país ha de saber aprofitar. Des de les JERC creiem que cal apostar perquè des de l’educació s’incentivin les diverses formes de creació i expressió, així com des de l’Administració es fomenti la difusió i promoció artística dels joves creadors i creadores.

Les JERC lluitem per aconseguir una igualtat d’oportunitats. En aquest àmbit això suposa un repte que ens ha de permetre garantir l’accés de totes i tots a les activitats i als continguts culturals. Això vol dir que ens cal tenir en compte la capacitat adquisitiva del jovent sobretot amb especial cura d’aquelles persones joves en situació d’atur i, per tan, amb més risc d’exclusió. Vetllar perquè l’oferta es reparteixi pel territori o facilitar els trasllats quan calgui però entenent que cal descentralitzar l’oferta cultural. I òbviament, entendre que avui internet és una finestra de recursos on cal què es deixi de criminalitzar al jovent per treure-n’hi el profit que ens permet l’eina i racionalitzar el concepte de propietat intel•lectual fent-lo compatible amb el moment actual.

Cultura és imaginació i és llibertat. La necessitem per créixer, relacionar-nos, gaudir de l’oci, comunicar el que sentim… un pilar fonamental de la societat que ens imaginem. Productes què han de deixar de suposar un luxe per passar a l’accés per a totes i tots els joves.

(…)

Les coses són així. Cadascú carrega amb el seu

pes. I l’equilibri que hem de mantenir és cru com

aquesta afirmació. Però disposem d’un ajut,

per això ho suportem, per això rarament caiem,

per això, encara que trobem motius

per no tenir ànims per aixecar-nos al matí,

sempre posem la mà a terra.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ni paraules de pau amb garrots

ni avions militars fent  festa al nostre cel

El 2 d’octubre de l’any 2007, l’ONU aprofitava l’aniversari del naixement de Mahatma Gandhi, líder del moviment per la independència de l’Índia i pioner de la filosofia i l’estratègia de la no violència, per instaurar el Dia Internacional de la No-violència. A més, seguint les sempre bones intencions (que ens fan creure que gairebé són utòpiques…) de la comunitat internacional, també aprofitaven per afirmar la importància d’aconseguir una cultura de la pau, del respecte, la comprensió i la no violència a través de l’educació i la consciència pública.

Veiem, però, que en el camp de les proclames públiques és molt senzill parlar de pau, de respecte o de drets humans. Però a l’any 2010, potser ja no n’hi ha prou de paraules carregades de bones intencions, i cal que anem passant a l’acció. O ens continuarem proposant objectius mil·lenaris, d’aquests que anem disparant al futur, amb excuses que només responen a una falta de voluntat política per transformar la realitat injusta?

Potser sí. Potser ens marcarem objectius lloables i alhora, permetem que ens envoltin les incoherències; a finals d’aquesta setmana passejaves per Barcelona, per la mateixa ciutat que quan cal fa cassolades o crida no a la guerra, i podies imaginar-te la sensació angoixant de sentir-te una formigueta atrapada, vigilada, custodiada des del cel pel depredador impacient. Quin so, quin neguit… i en diem la festa del cel! És increïble que avui encara es facin actes amb la presència d’avions militars i que incoherent i hipòcrita resulta, que s’hi passegin lliurement el dia de la no violència…! avions, recordem-ho, que només s’han construït amb un objectiu: matar. I la llàstima és que això només és un exemple dels molts que fan que em costi de creure que realment (des de les altes instàncies) s’aposta per una cultura de pau, de respecte i de comprensió, com a base per una altra societat.

Si podem mantenir l’esperança és, justament, per l’esforç i els gestos de persones i col·lectius que treballen convençuts, perquè hi creuen, a favor de la justícia i de la pau. I és en aquest sentit, que des de les JERC apostem per aquells petits canvis que fan que la transformació d’aquesta societat que volem, sigui possible.

D’entrada, cal una educació en valors des de la infància, on la participació sigui una eina d’aprenentatge que ens permeti sortir de l’etapa d’escolarització amb consciència crítica de plena ciutadania. I amb la garantia que aquesta participació sigui en condicions d’igualtat per tothom.

Així mateix, seguim apostant per un associacionisme que ens permet conèixer i col·laborar amb l’altre, en conjunt, que ens fa entendre que formem part d’un col·lectiu. Aquesta és una peça clau si apostem per una societat cohesionada!

I seguim obrint la mirada al món amb més projectes d’intercanvi i cooperació que fomentin la relació amb realitats i organitzacions juvenils del Sud; cal incrementar les beques per a joves cooperants i per col·laborar en agències de Nacions Unides.

Apostem, per tant, per la sensibilització des de l’escola, l’administració, les entitats… de manera que ens permetin aquesta necessària transformació aquí per tal que el desenvolupament de les persones sigui possible, arreu.

Perquè la Pau, no és només l’absència de guerra. La Pau, la no-violència, també ha de voler dir justícia, llibertat i igualtat d’oportunitats. La Pau, passa per l’eradicació del racisme i les conductes xenòfobes; pel respecte i la no discriminació per raons de sexe, cultura, religió, ètnia …

La Pau, també és la denúncia de totes les formes de violència  com ara la hipocresia d’un món que proclama la pau i fa gestos de guerra.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari